Gràfiques Montserrat exposa la seva col·lecció particular batejada amb el nom “La impremta antiga” que mostra l’evolució de l'ofici mitjançant les eines i maquinària utilitzades pels antics artesans. Està oberta al públic de forma permanent, a hores concertades.
Gràfiques Montserrat acull també la exposició de dibuixos gràfics del mestre impressor Enric Montserrat Alegrí (1910-1966), on es mostra el disseny gràfic que ja es produia als anys 40.
Tothom que estigui interessat en fer-hi una visita cal que reservi hora a la impremta trucan al telèfon 972 500 344 (Sra. Àngels).
Us deixem amb un fragment del llibre "Carta a Praga" on explica els origens de la nostra impremta a Figueres:
Una d’aquestes botigues era, precisament, la que hi havia en el número 18 del que avui és per tú el carrer Besalú; si, allà on, si vens de l’ajuntament, el carrer es torna més estret. Un carrer tranquil, amb cases de dos o tres pisos i totes amb negoci en els baixos: un esparter, un llauner, un fideuer... Pel que fa a les persones habituals que hi passàven, el panorama era ben simple: dones que van a plaça, nens jugant i corrent, algun carro sorollós que passa de tant en tant o els greus escrivents de la casa de la vila que van i venen, caminant pomposament. Una illa de calma a dues passes de la Rambla i de la Plaça de l’Ajuntament: els dos espais més sorollosos, per excel·lència, de la ciutat.
En aquest número 18, doncs, el senyor Jaume Ventura hi tenia des de feia anys el seu negoci de “librería y objetos de escritorio” i el cosí del pare, en Josep Coma i Alegrí, feia temps que volia establir-se pel seu compte; és a dir, fer alguna cosa o, com es deia llavors, fer-se un porvenir. Si el primer era un home gran, el segon era jove. Si el primer volia plegar, el segon volia començar. Tots dos es coneixien i el cosí del pare volia ser impressor. Al final va atrevir-se i, entre pensaments i repensaments, negocis i regatejos, cap a finals de 1896 i començaments de 1897, entre una cosa i l’altra, va comprar la botiga, esdevenint el flamant nou propietari, i llibreter-impressor, de l’establiment.
D’aquesta manera ja tens el primer membre de la nostra família dedicat a fer i vendre llibres, papers, impressos i el que calgui, sempre que sigui relacionat amb la lectura i l’escriptura. Es veritat que mai va declarar-se impressor; ja t’he explicat com funcionàven aquestes coses i aquests negocis petits: si l’activitat no era plenament industrial no es declarava, tot esperant que donés bons beneficis per a fer-ho o, per contra, es declarava quan les inspeccions fiscals s’endurien i no hi havia més remei. Com que mai va donar grans beneficis ni les inspeccions es van fer a consciència, va continuar essent libreter-impressor.
Jo, avans de que tot això passés, tenia altres feines prou importants a fer, com nèixer i crèixer. De fet no sóc fill de Figueres: vaig venir al món a Palma de Mallorca, envoltat del mar i de la llum, un 8 de maig de 1872. Fa quatre dies, ja ho veus!
El meu pare, en Francesc Alegrí i Selva, era de Garriguella, i la meva mare, la Margarita Beya i Vergés, era de Roses. Formàven una família de treballadors, de jornalers, que van haver de lluitar dur per tirar endavant i poder donar de menjar a tothom, buscant feina allà on era possible trobar-ne, per això vaig nàixer tant lluny. I donar de menjar a tothom volia dir els pares, primer, i els fills després; estas ben assegut? Si? Doncs del sou del pare en sortia el pa i la sopa per la mare i per mi; i també per en Joan, la Feliciana, l’Enrica, la Francisca i la Montserrat, els meus germans i germanes. El 1886 vam tornar tots a Figueres i jo, encara el nostre parent no en va ser el propietari, vaig anar a treballar a la llibreria. Sempre ens vam entendre bé i la feina es feia de manera impecable, al dia i sense cap entrebanc.
Tan bé ens enteníen que, el 1900, ja vivia amb ell al carrer Besalú i, el 1918, el negoci era una societat. Al final, el 1922, la botiga i l’impremta van acabar essent meves. Jo llavors tenia la cinquentena i ja era tot un mestre impressor de dalt a baix; un impressor casat des de feia tres anys, tot sigui dit.
Mai vam tenir fills, és cert, però la Quima va omplir la meva vida de somriures i de felicitat. Era de Càdis, noi, i l’alegria del sud va omplir casa meva que ja no era a la botiga, no. Un casament i un negoci propi demanen casa nova i, tot just vam tenir quatre cèntims estalviats, vam anar a viure al carrer Magre, número 1, segon pis, tercera porta. El nostre refugi.
Les coses anàven bé i la feina no faltava, però van venir temps de grans canvis, temps difícils; ja ho saps. Primer el cop d’estat del 18 de juliol del 1936, després les pors, les detencions i, per arrodonir-ho tot, la guerra, amb la seva misèria, els bombardejos i la gana. I, un cop acabada, més por, més detencions i sobre tot, més cura amb tot el que es deia o feia i, per descomptat, amb el que s’imprimia. I tot en castellà, és clar. Tot va ser molt dur i nosaltres erem grans i estàvem cansats; a més a més la Quima cada dia estava més malalta i tot era complicat, ens desbordava. Així que, quan la part més dura es va acabar, vam fer un pensament.
El mateix 1939 vaig traspasssar la botiga i el taller al teu avi i nebot meu, l’Enric Montserrat i Alegrí el qual sempre havia volgut ser impressor. Una mica més tard, el 1943, l’Enric va passar la botiga, és a dir la llibreria, al seu cosí Joan Malloll i Alegrí, quedant-se aquest al carrer Besalú. Aquell mateix any, el teu avi, amb una Minerva de 32x42, va començar la seva aventura d’impressor, només impressor, en un petit local del carrer Caamaño. El 1944 ja podia vendre llibres nous i, així, del teu avi al teu pare i, del teu pare a tú, Enric. Mira si fa anys que a casa es remena amb llibres, tinta i papers!
Suposo que ara has d’estar esperant que et parli de la meva feina d’impressor, és clar. Bé; no és una cosa fàcil aquesta de parlar d’un mateix. En aquells temps la primera cosa era mirar de sobreviure i vaig pensar que una bona manera de fer-ho era buscar un àmbit de la professió on pogués fer coses amb la petita maquinària que tenia i que, alhora, fós una font d’ingressos regulars. L’administració pública, especialment els ajuntaments, podien ser una bona solució. I va ser-ho.
Encara veig els impressos: “P. Alegrí Beya. Llibreria dels secretaris”. I era cert: tot allò que podia necessitar un ajuntament li veníem nosaltres alhora que imprimíem petits reglaments, disposicions o, fins i tot, rebuts de festa major. Tot plegat significava una bona part dels ingressos, que complementàvem amb els tradicionals objectes d’escriptori i de papereria, material per a les escoles, estil·logràfiques i la venda de paper de fumar. D’això vivíem, noi. I també, Enric, els diners que ens donava em permetien a mi fer allò que realment m’agradava: experimentar amb les formes, els colors, les innovacions... Tu en dius avui, si no m’equivoco, dissenyar: sempre m’ha perdut l’estètica! Et puc posar uns exemples d’això, si vols.
Primer les postals. Penso que encara en pots veure alguna que ha restat sencera, aguantant el pas del temps, en els llibres sobre Figueres i en els arxius. Imprimir postals! Vaig ser tan feliç fent-ho! Escollint cada lloc de la ciutat i discutint amb el fotograf la millor hora per anar-hi: que si la llum, que si la gent que hi haurà, que quin angle cal agafar, que si.... dies i dies de discussions per crear alguna cosa diferent, pròpia, meva, i mirar de copsar la vida de la ciutat, mirar d’agafar Figueres com ningú encara havia estat capaç de fer-ho.
O els llibres; ja ho se que la majoria eren coses administratives, aborrides, sense màgia; però tot i això pensava minuciosament cada portada, cada tipus de lletra, la distribució de l’espai, la sensació d’armonia o el detall, un punt modernista sempre. Impressions sempre sobries, elegants. Potser encara en trobaràs algún a l’Arxiu Comarcal; així tu mateix podràs jutjar.
O la publicitat. Enric, Enric.... sempre he estat una mica pintor, a més a més d’impressor, ho confesso. I quan venia algú per fer publicitat impresa em feia feliç. Assegut a la taula de treballar dibuixava, pensava colors, formes i ho discutia amb el client; després tornava a treballar fins arribar a l’acord i a la impressió final. Mira els projectes i les proves que encara han de quedar en algun recó de casa. De manera especial en recordo una en concret: si encara la pots localitzar, i si la memòria no em traeix, una d’aquestes proves la vaig fer una plàcida tarda d’estiu; mira-la, és el resum de la passió de la meva vida: una màquina d’imprimir llençant a l’aire milers de fulls amb la tinta encara fresca. El somni de qualsevol impressor.
Per cert, ja que estem amb els somnis, i de passada ho agafo com excusa per deixar de parlar de mi, sovint et sento inquiet pel futur de la professió." ....
